Correndes d'exili *

 

 

CORRANDES D'EXILI  Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.  L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.)  Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.  A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.  Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'anyorança ans d'enyorança viuré.  En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res".  Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.  Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.   Comentari: Aquest poema crec que és més habitual, ja que hi ha molts escriptors que han escrit sobre el que es sent quan una persona ha de marxar del seu país, on té la vida feta, on té la seva família a causa de la guerra.Tot i així aquest poema m’agrada, explica el que sent en tot moment.El que sent al fugir amagat per que no el vegi ningú, parla del que sent quan ha de deixar la seva vida enrera, parla de la seva parella, i diu que mai morirà el sentiment per Catalunya per molt lluny que estigui i es mostra trist, desesperat per la ràbia d’abandonar tot allò que estima.