Plany de la Mare

 

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet...

 

Comentari: Aquest poema de Dolors Miquel m’ha sorprés, per la manera d’escriure que té, es una autora clara i sincera.

Parla sobre el seu fill, sobre el mal que l’hi pot fer la societat, la gent del seu voltant i de que no l’hi agrada veure patir el seu fill, que preferiria que no hagués nascut per poder-lo protegir de tot això.