Vertigen

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d’un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t’abraço retorna el vertigen.

Comentari: Aquest Poema de Dolors Miquel s’anomena Vertigen i l’he triat per que és un poema d’amor que m’agrada, ja que alguns poemes d’amor es fan pesats i Dolors Miquel ens transmet uns sentiments d’una manera fàcil i clara on no se’ns fa pesat.
Com ja he dit aquest poema parla sobre l’amor, sobre l’amor que es sent el principi d’una relació on tot comença, on tot es llibertat, passió i divertir-se.
Dolors miquel ens transmet el que va sentir quan va conèixer a la persona que estima, recorda aquells moments de tendresa, amor i passió.
Al primer fragment explica que el va conèixer a Barcelona, quan era un adolescent, descriu com anava vestit "una camisa blanca descordada, els texans ajustats sobre les teves rodones, perfectes natges i el fulard amic del vent" típic dels anys setanta.
En el segon i tercer fragment, ens transmet la manera en la que els joves d’aquella època es divertien, amb un estil “hippie” que estava força de moda en aquells anys. En aquell ambient ella sentia vertigen quan mirava al seu estimat i quan aquest la tocava i que encara quan l’abraça sent aquell vertigen i aquella passió que l’envoltava.