Blogia

my bubbleє *

Tots els qui et busquen

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten

a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;

amb el meu madurar

madura

ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.

Sé prou que el temps

té un nom diferent

del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,

que de generació en generació

van fent-se més visibles.

Comentari: Aquest poema s'anomena Tots els qui et busquen i és de Rainer Maria Rilke.
Parla de la personalitat de cadascú.
Rainer Maria Rilke pensa que potser l'imatge que tenen algunes persones d'algú no és la que veritablement és. Ja que a vegades no volem conèixer algú, parla amb algú per el que pensen i diuen altres d'ell, ens deixem influenciar i no donem una oportunitat a l'altre persona.
En el primer fragment ens diu que tots els que busquen aquesta persona "rebutjada" la tempten i si la troben la sotmeten a la imatge i al gest, es a dir, que si s'acosten a ella es per que busquen algun interès i si la troben no la deixen ser ella mateixa.
En els següents versos diu que ell (l'autor), vol comprendre-la i que sigui ella mateixa, que no demostri ser una persona que no és, diu que no vol res a canvi, res que el complagui i que el temps és qui demostra com és, veritablement aquesta persona.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Vertigen

Vertigen

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d’un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t’abraço retorna el vertigen.

Comentari: Aquest Poema de Dolors Miquel s’anomena Vertigen i l’he triat per que és un poema d’amor que m’agrada, ja que alguns poemes d’amor es fan pesats i Dolors Miquel ens transmet uns sentiments d’una manera fàcil i clara on no se’ns fa pesat.
Com ja he dit aquest poema parla sobre l’amor, sobre l’amor que es sent el principi d’una relació on tot comença, on tot es llibertat, passió i divertir-se.
Dolors miquel ens transmet el que va sentir quan va conèixer a la persona que estima, recorda aquells moments de tendresa, amor i passió.
Al primer fragment explica que el va conèixer a Barcelona, quan era un adolescent, descriu com anava vestit "una camisa blanca descordada, els texans ajustats sobre les teves rodones, perfectes natges i el fulard amic del vent" típic dels anys setanta.
En el segon i tercer fragment, ens transmet la manera en la que els joves d’aquella època es divertien, amb un estil hippie que estava força de moda en aquells anys. En aquell ambient ella sentia vertigen quan mirava al seu estimat i quan aquest la tocava i que encara quan l’abraça sent aquell vertigen i aquella passió que l’envoltava.

Plany de la Mare

 

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyeria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa...
Carn meva... quina revolta no m’has fet...

 

Comentari: Aquest poema de Dolors Miquel m’ha sorprés, per la manera d’escriure que té, es una autora clara i sincera.

Parla sobre el seu fill, sobre el mal que l’hi pot fer la societat, la gent del seu voltant i de que no l’hi agrada veure patir el seu fill, que preferiria que no hagués nascut per poder-lo protegir de tot això.

Dolors Miquel

Dolors Miquel

La poesia de Dolors Miquel s’abeura en un avantguardisme que no oblida mai les arrels de la gent del carrer, del garrotí o de la veïna del quart segona. Alhora, també hi podem trobar, en alguns dels seus poemes, un lirisme desfermat amb imatges punyents, esmolades i vibrants. Ha definit la seva poesia com a musical i vital. És una poeta convençuda que la casualitat i l’atzar són l’única llei inexorable.

UN DÍA TE TOMÉ ENTRE MIS BRAZOS

UN DÍA TE TOMÉ ENTRE MIS BRAZOS

Un día tomé entre mis manos
tu rostro. Sobre él caía la luna.
El más increíble de los objetos
sumergido bajo el llanto.
Como algo solícito, que existe en silencio,
tenía que durar casi como una cosa.
y con todo nada había en la fría noche
que más infinitamente se me escapara.
Oh, porque desembocamos en estos lugares,
se apresuran hacia la pequeña superficie
todas las ondas de nuestro corazón,
voluptuosidad y desfallecimiento,
y al fin, ¿a quién ofrecemos todo esto?
Ay, al extraño, que nos ha malentendido,
ay, a aquel otro, que nunca hemos encontrado,
a aquellos siervos, que nos han maniatado,
a los vientos de primavera, que se han desvanecido,
ya la quietud, la perdedora.

 

 

COMENTARI: El tema principal d’aquest poema de Rainer Maria Rilke que s’anomena "Un día tomé entres mis brazos" és l’amor.

L’amor que moltes vegades ens fa estar molt segurs del que sentim i molt segurs de tenir per sempre la persona a la que estimes i que un dia qualsevol i de sobte se’n va.

El primer vers ens reflexa quan l’amor comença,on no veus el final, aquell dia en que l’amor apareix a les nostres vides.

El segon vers reflexa la seguretat que ens fa sentir l’amor quan no veus més enllà de la persona que tens al costat, la persona que penses que sempre estarà amb tu i que penses que mai s’escaparà.

Al següent vers ja començan a barrejar-se les paraules desig i debilitat, dos paraules que encara que semblen molt diferents en l’amor estan molt unides.

Al quart vers i últim reflexa que l’amor i la màgia del principi en una relació al llarg del temps va desapareixent a causa de les persones del voltant, de la rutina "la quietud", etc...

Rainer Maria Rilke

Rainer Maria Rilke

Poeta i novel·lista austro-germà nascut a Praga en 1875 .

La seva infància va transcórrer en un mitjà familiar ple de conflictes.

En 1896, després d’abandonar l’escola militar per problemes de salut, va prendre cursos de literatura, història de l’art i filosofia en les Universitats de Munich i Berlín.

Dedicat de ple a la literatura, va viatjar per diversos països d’Europa, va travar amistat amb importants intel·lectuals i va sostenir tormentosos romanços que mai van omplir les seves expectatives.

Quan va fixar la residència en Paris en 1902, ja era reconegut com el més important escriptor en llengua alemanya.

Allí va publicar obres importants com "Nous poemes" 1907, "Réquiem" 1909, i la novel·la "Els quaderns de Malte Laurids Brigge" 1910 .

La primera guerra mundial ho va sorprendre en Munich on es va veure obligat a prestar serveis com oficinista.

En 1919 va assolir establir-se a Suïssa i va acabar les famoses creacions "Triaries de Duino", "Els sonetos a Orfeo", "Gong" 1924 i "Mausoleu" 1926 .

Víctima de leucèmia, va morir a Suïssa al desembre de 1926.

Ramona, Adéu

Ramona adéu és una novel·la que parla de les vides de tres dones fen referència a les diferents generacions i els diferents fet històrics que van succeir a cada època.

La Mundeta Ventura és  la mitjana, es a dir la Mundeta mare i de les tres dones és la que va viure la Guerra Civil des dels seus inicis. 

 

La

Mundeta Ventura és un exemple de la frustració que va provocar el desenllaç de la Guerra civil en moltes persones i, sobretot, en moltes dones que en temps de la segona República (1931-1934), havien iniciat una tímida revolta contra el rol social que tradicionalment havien assumit.

També es podria dir en relació de la mundeta mare i la guerra civil es que en la vida de Mundeta Ventura hi ha un abans i un després de la guerra civil ja que va canviar molt la seva vida. L’abans va ser protagonitzat per Ignasi Costa amb qui tenia una relació i la guerra civil va acabar amb la seva vida. I el després va ser a partir del casament amb Joan Claret. 

Candilejas agónicas - Jonás

Aquest article anomenat Candilejas agónicas publicat a la revista Destino, núm.931 va ser escrit al 1955  per Jonás un dels pseudònims de Joan Oliver.Parla sobre el teatre i la seva situació critica en aquella època potser més crítica que la d’avui dia i la batalla entre cinema i teatre. Normalment la gent prefereix cinema, per se la novetat, potser per que és més còmode o per altres raons, però hi ha una cosa en el que el cinema no pot guanyar al teatre i es en la paraula viva, en com es sent una obra de teatre en viu, l’emoció de tenir al personatges davant a diferència del cinema.Tot i així els nostres gustos i opinions són manipulats per “els capitans de l’industria” i cada vegada van innovant les seves tecniques per atraure’ns més.Però Oliver parla també d’una minoria que no es deixa influenciar o manipular per aquets “capitans” i que mantenen viu l’art autèntic.Dintre d’aquesta minoria existeix un altre grup, gent que intenta fer teatre però no teatre autèntic si no teatre comercial on no donen el valor que tindrien que donar-li a la llengua.Per un altre banda hi ha persones que tampoc es deixen influenciar que volen aprendre i ensenyar, encara que jonás vol deixar clar que això no es tot, que s’ha de fer més per salvar aquest món de les paraules.Aquesta lluita no és l’únic que es necessita, també es necessita bons medis per animar al espectador a anar al teatre, donar una bona imatge a l’obra, al teatre, als actors i actrius per demostrar la màgia i la bona qualitat del teatre.

Venjança

Venjança

 

 

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

 clavats als troncs dels pins

 cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar, la terra es fa més aspra,

 hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

 que fan sis o set bots

i santes pasqües.

 Comentari: Aquest poema d’Enric Cassases parla sobre la venjança i l'he triat ja que sempre escolleixo poemes d'amor.Segons el meu punt de vista crec que parla de quan una persona té dolor i rabia dins seu i no ho expressa aleshores tot aquesta rabia i dolor es fa més gran i alguna cosa dins seu crida venjança però tot i Aixa no ho fa ja que hi alguna cosa que s’ho impedeix.

 

Jo

Jo

 

 

Menjo sol tot l'hivern

t'abraço

camino aquest carrer

t'abraço

m'enfonso en el no res

t'abraço

compro un encenedo

rt'abraço

de nit em crec que et veig

t'abraço

potser vol entrar vent

t'abraço

passo calor fa fred

t'abraço

ni t'abraço ni no

t'abraço

discuteixo amb infants

t'abraço

m'aturo pel camí

t'abraço

escric qualsevol vers

t'abraço

em desperto obro els ulls

t'abraço

m'escapo de l'infern

t'abraço

no sé com perquè sí

t'abraço

begut i buit i encès

t'abraço

no et podré abraça més

t'abraço

l'abraç meu et fereix

t'abraço

me'n vaig et dic adéu

t'abraço

estic aquí no ho veus  

t'abraço 

Comentari: He escollit aquest poema d’Enric Cassases que s’anomena “Jo” per què té una manera molt original de parlar sobre l’amor.

Segons el meu punt de vista amb aquest poema Enric Cassases vol dir que faci al que faci, estigui on estigui o com estigui té ganes d’abraçar a la persona que estima.

 

Enric Casassas

Enric Casassas

 

 

Enric Casassas va néixer a Barcelona a l’any 1951. És Poeta. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor d’obres com La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002). 

Descripció d'ell i la raó per la qual escriu, feta pel mateix autor.

Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc. Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però ja veurem més avall que el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta, en aquest cas. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l'ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s'havia deixat l'Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d'entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l'espant ja no me'l treu ningú i per això escric. El que va quedar més afectat va ser l'Espinac perquè no sé què de no sé quina peça i ell, aquella carraca, se l'estimava com si fos una cabreta que ve quan hom la crida i la pogués munyir, i per mirar d'evitar de trobar-me'l, perquè em mirava de través, vaig començar a quedar-me a casa i em dedicava a explorar els puigs pelats de l'escriptura, però no com una eina d'entreteniment sinó com una recerca del desconeixement, perquè sóc l'home llop que salta afamat cada cop que alguna cosa desconeguda li passa a l'abast de l'urpa. Sóc l'home gol entre setmana, quan no juga a futbol i li vénen idees estranyes amb forces magnètiques que desvien la pilota cap a fora: sempre el mateix maleït somni, sol davant la porteria xuto bé i quan està a punt d'entrar la pilota sola gira en angle recte i se'n va a les herbotes del camí ample, com a mínim, o fins a cal farmacèutic... i au, a buscar-la. Sóc el micropsicòleg que si t'agafa una bogeria en una milionèsima de segon te la curo abans que s'acabi i et pots passar la resta de la milionèsima pensant tranquil·lament en les musaranyes, que és una de les formes de la salut mental que encara estan permeses. Sóc el desconegut que passa pel carrer quan tothom es coneix, o a ell li sembla que tothom es coneix, tothom menys ell. Sóc un lloro que el tenen sempre en un balcó que dóna a la placeta de sota casa i es diu Darwin (el lloro). Sóc el pastor foraster que fa pasturar cabres del país i els encomana l'enyorament. I si sóc l'única pedra que casualment sobreviurà d'aquesta civilització? I si sóc la cella esquerra de l'home de les celles d'espart, l'home de l'entrepà de la guerra de la Rodoreda? Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los. Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac, i després penso en un amic meu que és multiòpata i només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Amoя és lo essencial

Amoя és lo essencial

 

Amor es lo esencial.
Sexo, mero accidente.
Puede ser igual
O diferente.
El hombre no es un animal:
Es carne inteligente,
Aunque algunas veces enferma.

Comentari: L’autor d’aquest poema és Fernando Pessoa i s’anomena “El amor és lo essencial”.El tema d’aquest poema també és l’amor.Diu que l’amor es essencial que el sexe és un simple accident que ve seguidament de l’amor. Diu que l’home no és un animal, que sap per que fa les coses, que és intel·ligent però que tot i així alguna vegada perd el control.

 

El amoя es una compañia...

El amoя es una compañia...

 

" El amor es una compañía, ya no sé andar solo por los caminos,
porque ya no puedo andar solo.
Un pensamiento visible me hace andar más a prisa y ver menos,
y al mismo tiempo gustar de ir viendo todo.
Aun la ausencia de ella es una cosa que está conmigo,
y yo gusto tanto de ella que no sé cómo desearla.
Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos,
pero si la veo tiemblo, no sé qué se ha hecho de lo que siento en ausencia de ella.
Todo yo soy cualquier fuerza que me abandona.
Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en el medio. ç

" Comentari: L’autor d’aquest poema és Fernando Pessoa i s’anomena: “El amor es una compañia”. El tema d’aquest poema és l’amor, un amor vertader i fort. Parla de quan algú necessita a una altre persona per està bé (“El amor es una compañía, ya no sé andar solo por los caminos,porque ya no puedo andar solo”, de quan algú estima tant a una altre persona que només veu als seus aspectes positius (“Un pensamiento visible me hace andar más a prisa y ver menos,
y al mismo tiempo gustar de ir viendo todo.”, de quan algú estima tant a una persona que encara que ella no estigui el seu costat la sent a prop seu (“Si no la veo, la imagino y soy fuerte como los árboles altos”), de quan algú estima tant a una persona que quan la veu es sent maravellat i tremola (“..pero si la veo tiemblo, no sé qué se ha hecho de lo que siento en ausencia de ella.”), de quan algú estima tant a una persona que tot el que veu es ella (“Toda la realidad me mira como un girasol con la cara de ella en el medio.”).

 

Biogяafia: Feяnando Pessoa.

Biogяafia: Feяnando Pessoa.

 

Va néixer l'any 1888 i va morir 1935 a Lisboa. És més conegut com Fernando Pessoa.

Ell és un dels millors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea.

Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la que es va desdoblegar en varies personalitats conegudes com heterónims (dos paraules que corresponen a dos termes gramaticals en oposició que procedeixen de arrels diferents). Va publicar sota varis heterónims (els quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos y Bernardo Soares), e inclòs va publicar crítiques contra les seves pròpies obres firmades pels seus heterónims. 

Influït per filòsofs com Nietzsche i Schopenhauer va introduir en el seu país els corrents literaris com el modernisme o el futurisme i es va convertir en el principal focus estètic de l'avantguarda portuguesa.

Havent viscut la major part de la seva joventut en Sudáfrica, on va  estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, pues Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma.

 

Correndes d'exili *

 

 

CORRANDES D'EXILI  Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re ... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.  L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.)  Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.  A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.  Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'anyorança ans d'enyorança viuré.  En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res".  Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.  Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa.   Comentari: Aquest poema crec que és més habitual, ja que hi ha molts escriptors que han escrit sobre el que es sent quan una persona ha de marxar del seu país, on té la vida feta, on té la seva família a causa de la guerra.Tot i així aquest poema m’agrada, explica el que sent en tot moment.El que sent al fugir amagat per que no el vegi ningú, parla del que sent quan ha de deixar la seva vida enrera, parla de la seva parella, i diu que mai morirà el sentiment per Catalunya per molt lluny que estigui i es mostra trist, desesperat per la ràbia d’abandonar tot allò que estima.

 

Tiяallonga dє monosíl•labs *

Tiяallonga dє monosíl•labs *

 

 

Tirallonga de monosíl·labs

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.


Del llibre Circumstàncies, 1968.
Comentari: He escollit aquest poema que es diu Tirallonga de monosíl·labs del llibre circumstàncies de Pere Quart, per què a comparació amb els altres poemes que hem llegit fins ara, d’altres poetes, crec que és molt original i estrany. Encara que és molt llarg ja que té 128 versos, és llegeix força ràpid ja que són versos curts i tots rimen, es a dir és fàcil de llegir.

Crec que amb aquest poema Pere Quart volia dir que per viure es necessita una mica de tot i no molt de res, que la felicitat és una barreja d’ingredients, alguns amargs altres més dolços, però ha d’haver de tot.

Biogяafia de: Pєre Quaяt -> Joan Oliveя *

Biogяafia de: Pєre Quaяt -> Joan Oliveя *

 

 

Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista... Joan Oliver i Sallarès, més conegut com a Pere Quart ja que va utilitzar aquest pseudònim per signar les seves obres.Va néixer a Sabadell al 1899, provinent d'una família de la burgesia industrial i va morir a Barcelona al 1986. És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

 

A lєs fosquєs *

A lєs fosquєs *

 

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

 

Comentari: Aquest poema parla de que a vegades ser infeliç comporta viure en el passat, a base de records que estan en la memòria,  tot i que aquests records no siguin feliços per no haver pogut complir tots els desitjos que cadascú té degut a estar cansat d’esperar i que allò que tant volem, no hagi arribat mai. Això fa tenir una vida infeliç ara i en el passat.

Tot i que m’agrada aquest poema no estic d’acord en moltes coses, crec que si no ets feliç has de lluitar per ser-ho i no viure tencat en el passat.

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

biogяafia de: Joan Vinyoli *

biogяafia de: Joan Vinyoli *

 

El poeta escollit d'aquest mes és Joan Vinyoli i ficaré la seva trajectòria any rere any.

Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914. Al 1919 mor el seu pare als 39 anys. La família Vinyoli es queda en una situació econòmica precària, es trasllada a viure a Sant Joan Despí.Guanya la Viola d'Or en els Jocs Florals celebrats a Santa Coloma, al pati de Can Geronès, el 15 d'agost de 1927.Comença a treballar a Editorial Labor, fins a l'any de la seva jubilació, el 1979. Publica la prosa poètica De la nostra ciutat al programa de la Festa Major de Santa Coloma de Farners. Es tracta del primer text de creació publicat pel poeta.Al 1931 Publica altres textos de creació - que signa Joan Viñoly-, en prosa i en vers, a la revista Iuventus.Al 1933 Freqüenta l'Ateneu Barcelonès i forma part d'una tertúlia literària amb Òscar Samsó, Josep García López, Carmina Pleyan, Francesc Gomà i Pere Ribera i també comença els estudis de batxillerat com a alumne lliure. Descobreix fortuïtament un fragment dels Quaderns de Malte Laurids Brigge a la revista D'Ací d'Allà (publicat el 1932) i comença a estudiar l'alemany per poder llegir Rilke en l'original. Col·labora en diverses ocasions, amb obra pròpia i traduccions, a la revista Quaderns de poesia i al diari La Publicitat (gràcies a la traducció del poema de Rilke "De si una volta algú t'hagi amat", apareguda en el diari el 16-I-1935, coneix Carles Riba, que esdevindrà, juntament amb Rilke, una de les influències literàries més decisives del poeta). Al 1937 publica el seu primer llibre Primer desenllaç. El dia 9 d'abril de 1945 es casa amb Teresa Sastre.Al desembre de 1946 Neix el seu primer fill Joan i un any més tard neix el seu segon fill.Al 1951 obté el Premi Óssa Menor per el llibre Les hores retrobades i un any més tard neix el seu tercer fill.Al 1953 comença a estiuejar en familia a Begur (fins el 1978), lloc que, segons el poeta, és el més "important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital". Al 1963 Període de crisi personal i de silenci poètic. Problemes a l'editorial on treballa (se sent poc valorat i de fet és relegat en el càrrec), agreujats per la seva addició a la beguda. Durant aquests anys manté una relació personal i poètica molt intensa amb Gabriel Ferrater. Al 1972 Té un infart a Saragossa.Al 1974 Obté el premi la Lletra d'Or pel llibre Encara les paraules.Al 1981 Publica A hores petites., el llibre obté el Premi de la Crítica Serra d'Or.

El poeta mor a Barcelona, el dia 30 de novembre de l’any 1984.

мester d'aмor

мester d'aмor

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent, més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Déixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada...

Comentari:  Dels poemes de Joan Salvat-Papasseit he escollit Mester d’amor, que està dintre del llibre “Poesies completes” perque personalment m’agrada molt.

Aquest poema reivindica la força i el valor que té un petó, aquell valor que a vegades no li donem, de sentir un petó com un regal..Parla de l’amor sense mesura, sense pors, de donar resposta a tot aquell que ens doni efecte, ja sigui amorós, amistós...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres